Bronko

UN LLARGMETRATGE D'ISAAC ULAM

Sinopsi

Visió ascètica sobre un ésser que detesta el model social disfuncional que aquesta societat proposa i opta per la via de l’autodestrucció. Solitud, addicció, supervivència, sacrifici humà i un fort component ideològic, converteixen a Roman Di Martino "Bronko" en el símbol del nou redemptor contemporani.
Quan vaig decidir escriure aquest llargmetratge em vaig preguntar, què vols manifestar? I una de les qüestions que més m'inquieten de la condició humana és l'autodestrucció. En concret, l'elecció de aquesta. És a dir, realment l'ésser humà està condemnat al patiment. És aquest un factor inherent a la seva condició?

Aquesta pregunta es repetia al meu cap durant el meu procés de rehabilitació, ja que vaig ser addicte durant més d'una dècada fins que vaig decidir buscar ajuda i viure en la sobrietat. Però vaig viure l'autodestrucció i, per això, vaig poder i vaig voler parlar-ne. De fet aquesta pel·lícula neix d'aquestes habitacions plenes d'addictes com jo que havien decidit deixar de patir o, per a ser més específic, deixar d'autodestruir-se. Així que, de forma temàtica, aquesta pel·lícula reflecteix l'estadi de l'autodestrucció. Però, a més, no deixa de ser una crítica social i un acte de profunda espiritualitat.

Vaig escriure l'esborrany d'aquest guió en dues setmanes, ja que en certa forma és autobiogràfic i reflecteix algunes de les meves experiències com a addicte. Amb el temps, vaig anar minuciosament revisant el guió fins a aconseguir reflectir just el que calia i res més. El curiós vincle entre l'autodestrucció i la contemplació del model social actual va ser el que li va donar una forma ja que el concepte el tenia.

Roman Di Martino, amb el sobrenom de "Bronko", és el fil conductor per explicar aquesta història. Bronko, un actor provinent d'un barri marginal de Catalunya que, gràcies als seus dots actorals, aconsegueix sortir d'aquest i ser reconegut internacionalment. Un cop es troba al cim de la seva carrera, els seus principis s'interposen a la superficialitat i hipocresia que impera en les altes esferes i arriba a detestar l'art dramàtic i tot el que aquest comporta. Repudia a la gent que ànsia el poder, que abusen de les seves influències, que es menyspreen, es trepitgen i humilien per aconseguir un paper en una obra o pel·lícula. Gent miserable que s'alegra de la seva fama com si estiguessin per sobre dels altres mortals en festes plenes d'ostentació i enveja. Gent sense esperit, sense cor, esquinçant-se entre ells com a depredadors.

La contemplació d'aquest model social fa que alguna cosa es trenqui dins d'ell ja que no aconsegueix encaixar en aquest i cau en el món de la addicció, en concret de l'heroïna. Així que decideix tornar al seu barri de procedència, amb el propòsit d'autodestruir-se.

En aquest procés, el personatge esdevé un ideòleg que contempla la societat com a disfuncional i proposa, a través d'un manifest, la destrucció d'aquesta. Les injustícies que viu, la misèria que l'envolta, la corrupció política i la violència extrema l'obliguen a passar a l'acció. I, en aquest acte transgressor, es revela la figura d'un nou redemptor contemporani.